Directes, maquetes i gravacions d'estudi acústiques
Embedded Files
L'any 91 vaig tenir lo meu primer sintetitzador: un fantàstic Korg M1. Sempre m'han agradat los teclats, però lo rebuig que sento pel fet que la IA estigue robant idees als creadors fa que cada vegada me decante més per l'acústic: per a reivindicar allò que és humà davant de la irrupció imparable de la màquina.
Sé que los sintes i la música tecno no són culpables del que està passant (és la IA, utilitzada per una colla de poca-vergonyes, lo que s'està carregant l'ofici de compositor, mentre la gent s'ho mira entre ignorant i indiferent). A tot cas, a poc a poc, vull desmarcar-me de qualsevol sospita de participar en esta tremenda impostura.
«Message in a Bottle», cantava Sting fa quasi cinc dècades quan, curiosament, The Police era una de les bandes més reconegudes del món. En lo meu cas, soc conscient que lo meu missatge navega per un oceà absolutament saturat de continguts i indiferent al meu art.
No m'importa. Sé que tard o d'hora tot serà engolit per l'oblit... Però aquí vos ho dixo. Potser esta afició meua servirà perquè algun dia fills i nets comprenguen qui va ser son iaio. Si és així, ja ne tinc prou.
Ara que encara puc fer-ho, també m'agradaria compartir en vatros l'energia que me queda a la veu i a les mans. Una energia que només pot copsar lo en directe.
"En un temps d'IA i de devaluació total de l'expressió artística genuïna, en un món on per a molts lo vocabulari s'ha reduït a la seua expressió mínima necessària, lo directe és l'última forma de rebel·lió que mos queda als músics honestos."
És un consol menut
(2 min 23 s)
Veu i guitarra gravades en directe. Posteriorment, vaig afegir-li coros, baix, percussions i cordes.
M'agraden molt més les cançons així, en l'esperit del directe. Tot i que lo so i la interpretació no són perfectes, no creieu que tenen més força?
"Non fui, fui, non sum, non curo."
.
"És un consol menut resseguir los camins del saber,
ara que molts hem abandonat los destins de la fe.
Si la resposta és com un pou, és qüestió de pensar:
quan ja no estigues, no patiràs: tornaràs al no-res.
I mentre, ja no busques res més que guitarres ardents,
i viu i estima en passió, que prompte ja no estarem.
Al món hi ha persones que van morir i que van tornar a nàixer. Van buscar la part més fosca del cor perquè és l'única veritable.
Van estimar-la com a una virtut i ella va regalar-los ales.
Van soltar les regnes a l'animal, i per fi van trobar a l'home.
I mentre, ja no busques res més que guitarres ardents,
i viu i estima en passió que prompte ja no estarem.
Sentix salvatge als cabells tota la força dels vents.
Que el viatge sigue molt tranquil i no patixques mai més."
L'últim humà
(1 min 59 s)
Cançó gravada cantant i tocant la guitarra en directe. Com a la cançó anterior, vaig superposar pistes a la gravació original.
Quant a la lletra, ja fa temps que la tecnociència avança més ràpidament que la supervisió de l'ètica. En altres paraules, que va per lliure.
Ningú sap que mos portarà el futur i, certament, la IA té moltes aplicacions positives. Ara bé, lo dia que lo tirà de torn aconseguixque que un tecnòcrata li connecte la IA a robots capaços d'interactuar en lo món físic, haurem begut oli.
En aquell moment, no crec que la IA s'espere molt a fer-se ella mateixa l'ama del carxofar... Què passarà després? Ningú ho pot predir, però segur que per desgràcia, ja no dependrà de natros.
"No sé si cantarà l'últim humà. No sé si llegirà, si pensarà.
Potser els robots l'estimaran, potser serà la mascota ideal.
Potser viurà en un zoo molt gran, potser serà un animal especial.
Ícar no va escoltar i es va ofegar, i Faust i Prometeu van prendre mal.
Potser els robots voldran caçar, potser serem conillets amagats.
Potser els robots tindran un déu, potser faran sacrificis humans.
És que estem cecs o som ximples?: lo temps s'està acabant. Alimentem a una bèstia que es va fent gran…
No sé si cantarà l'últim humà. No sé si patirà, si plorarà.
Potser els robots l'estimaran, en tot l'amor del seu cor de metall. La intel.ligència artificial decidirà que mos vol conservar.
És que estem cecs o som ximples?: lo temps s'està acabant. Alimentem a una bèstia que es va fent gran..."
"No puc fer-hi res
(2 min 8 s)
Diuen que l'amor que fa mal no és amor.
I què més dona el nom, quan no pots fer-hi res?
"Hi ha tambors que anuncien la guerra.
Hi ha cançons que no acaben bé.
Ai, que lo cor va avisar-me…
Ai, però jo no en sé més…
T’estimo, t’estimo i no puc fer-hi res.
T’estimo, t’estimo i no puc fer-hi res.
Lo desig empeny i encega.
No veiem que prompte caurem.
Ai, qui no viu no té pena…
Ai, qui no viu no sap res…
T’estimo, t’estimo i no puc fer-hi res.
T’estimo, t’estimo i no puc fer-hi res."
No plores, no
(1 min 52 s)
Cançó dedicada a Ilai Vilaubí, mon fill lo gran. Quan ell va vindre al món, jo també vaig nàixer.
Esta versió va ser gravada en un vell multipistes digital fa molts anys. Més d'una dècada després vaig afegir baix, cordes, percussions... Finalment, va ser mesclada i masteritzada a un estudi professional.
"No plores, no, no plores no, que lo papa et porta una coseta.
No plores, no, no plores no, vine i dona’m una abraçadeta.
Quant de temps vivint entre la boira, en un món absurd i fosc.
Ara esta tendra personeta li ha donat sentit a tot.
Com una flor mor sense el sol, necessito una rialla teua.
No sóc tan gran, no sóc tan fort, sóc un home a qui el vent doblega.
Quantes voltes donem les persones hasta* caure dins del solc.
Quan veiem lo fràgil que és la vida ha passat lo temps millor.
La natura mos va fer imperfectes, té unes lleis per a tothom.
És més fàcil, sempre, obeir-les: les dus dintre del teu cor.
No plores, no..."
*Sé que és un castellanisme, però a un tortosí castís li costa molt dir "fins a"...
La meua terra
(2 min 59 s)
Cançó d'amor a les muntanyes de les Terres de l'Ebre, lo Matarranya i el Maestrat.
"Vaig beure l'aigua gelada que brota a les entranyes de la terra.
Vaig vore nits estrellades guardar el secret furtiu d'amants de pedra.
Una força estranya m'espenteja forta, m'anihila tota voluntat,
perquè pocs s'adormen quan la vida ofrena sa* bellesa crua i temporal.
Lo dia que els ulls se'm, tanquen, dixeu-me sobre un cim tal com vaig nàixer.
Que el vent s'emporte les cendres, que esl ossos emblanquixquen les tarteres.
*Sa: Forma arcaica del possessiu «seua» (no és l’article salat).
Que els voltors s'emporten tota carn cansada i l'escampen per allà on pertany.
Que la pluja fresca em rente la tristesa i l'oblit me dixe descansar.
Canto i les paraules no saben parlar...
Qui poguessa volar per los cingles cruels de la meua terra...
Velles (au)liveres** guardant la garriga seca, baix dels peus de muntanyes de llum que me van vore fer-me home."
**Espero que els que estimeu al català i la seua diversitat apreciésseu les meues vulneracions constants i deliberades de la norma. Per a natros, mentre lo nostre dialecte se parle, una olivera serà sempre una aulivera.
Ella vuelve a bailar
(2 min 53 s)
Esta cançó recull la meua interpretació de l'esperit dels noranta, quan les lletres de moltes cançons encara aspiraven a ser poesia.
Vaig gravar-la fa no massa anys en un Cakewalk gratuït. També va ser mesclada i masteritzada a un estudi professional.
"Ella vuelve a bailar, maleficio de hueso y espina. Maleficio de sal, es de barro y de lluvia blanca y fina.
Ella vuelve a bailar, en sus labios la risa contenida. Caracola de mar, en su vientre el pulso de la vida.
Hoy la tendré, pasión de bruja y de niña. No soltaré su cordel. Me perderé en su mirada divina, en la verdad que la hace mujer.
Corazón de animal, marca el ritmo con fuerza y sin prisa. La siringa de Pan, cascabeles movidos por la brisa.
Lo Riu
(3 min 29 s)
La cançó se remunta als temps del mini-transvasament, lo qual ja mos avisava de què vindria al cap de poc temps... Ara, me plau honorar la memòria d'aquells temps de consciència i amor per la nostra terra fent-vos arribar esta versió. Mesclada i masteritzada en un estudi.
"Dixa’m que te conte una història que s’acaba quan la gent no té més força i la porten per on volen…
Riu de plata que reflexa l’esperança, cels per fronteres que es retallen contra els cims. Records que em porten als moments de la innocència,
quan me portaven de la mà creuant lo riu.
Si tot això s’ho volen endur,
si tot això s’ho volen endur,
si tot això s’ho volen endur,
no mos queden somnis ni futur.
Ningú vendria les carícies de sa mare,
ni los moments que li ha donat un bon amic.
La vida corre pel cabal que mos arranquen
los que se pensen que l’últim ja està dit.
Si tot això s’ho volen endur,
si tot això s’ho volen endur,
si tot això s’ho volen endur,
no mos queden somnis ni futur.
Dixa’m que te conte una història que s’acaba quan la gent no té més força i la porten per on volen los polítics que no saben on vaig dir-te que t’estimo,
los senyors que mos governen i no saben ni qui som.
Som la gent que parla una llengua que els fa gràcia, los hereus de cent cultures que van viure vora el riu. I ja va sent hora d’oblidar les ximpleries, les rancúnies entre els pobles que tenim tant en comú."
Quan s'és jove
(2 min 10 s)
M'agradaria alliberar als joves de tants temors i angoixes fictícies...
Però sé que això és complicat, que cadascú aprèn allò que ha d'aprendre mentre fa lo seu camí i va treient les seues conclusions.
"Quan s'és jove es busquen coses que possiblement mai passaràn.
No sabem que el món és un molí que torna pols les il lusions.
Mira, mira, i escolta, la paciència és una joia.
I si no pots arribar tan lluny com l'atra gent, no passa res. L'important és tindre pau al cor per a apreciar tot lo que tens.
La ignorància és una virtut que fa somiar quan som cadells.
No sabem que tot mos ve donat i que no som més que relleus.
Però gràcies al llegat de tots aquells que van ser més inquiets, vam sortir de la caverna per gaudir la llum i l'aire fresc.
Mira, mira, i escolta, la paciència és una joia.
I si no pots arribar tan lluny com los demés, no passa res.
L'important és tindre pau al cor per a apreciar tot lo que tens.
Quans tresors se n'han anat al fons del mar immens...
Tot i això, lo sol segix sortint cada matí com si no res."
Page updated
Google Sites
Report abuse